Ja ho sé, em vares dir que no hi hauria res per parlar, que per molt que ens veiéssim pel carrer no em diries res, però et vares oblidar del que jo pogués sentir al veure els teus ulls, que encara que ho evités, em deien tot el que jo volia, tot el que necessitava. I tu, per molt que jo faci, tu estàs ficat en les teves coses, ni m'escoltes, ni em mires... Va ser des d'aquell dia que els meus llavis es van fusionar amb els teus i les teves mans entraren en contacte amb cada cél·lula de la meva pell, quan el cor em bategà amb tota la força que podia, allí va ser, quan a la fí, vaig trovar un mínim sentit de la vida a la que pertanyia.

"Et tobo a faltar" Encara es correcte dir aixó?